ALEA JACTA EST

O el que seria el mateix: “no hi ha tú tía”. Després d’una setmana en que “els 33” han remogut cel i terra per intentar que el criteri de l’executiva local peixalcovista s’imposés a l’hora de triar el candidat a les municipals, han decidit tirar la tovallola. Durant els darrers dies hi ha hagut diverses reunions, algunes en pobles veïns per allò de passar desapercebuts, per valorar les opcions que hi havia d’evitar que l’Òscar Serra fos el candidat de CiU. Al final, dijous passat van afrontar que no hi havia res a fer i es va optar per “fer de tripas corasón”, “no hay mal que por bien no venga” i “aquí paz y después gloria”. No en tingueu cap dubte: tots acabaran donant suport al Satanàs dels Pastorets, repartiran globets i xapes durant la campanya i fins i tot n’hi haurà algun que anirà a la llista. La dreta sempre tanca files quan criden a sometent i aquest cop no serà una excepció. No hi haurà més intents de canviar de candidat ni hi haurà llista alternativa. Normalitat i a mastegar bé el “sapo” que vès no s’indigesti.

De mica en mica es van sabent més coses de com ha anat aquest alçament contra l’executiva local. Hi ha una cosa molt clara: hi ha hagut una Guerra Civil entre dos sectors. Tots dos tenien suports però la diferència era que uns, els que han guanyat, tenien un pla i els altres, els que han perdut, només sabien que hi estaven en contra; no tenien cap alternativa. El gran pla va néixer durant alguna excursió en bicicleta; es va gestar a les entranyes d’una de les institucions amb més solera de la vila i es va consolidar en un despatx del carrer Còrcega. Els alçats van anar fent feina sense aixecar polseguera –van vendre el candidat a Barcelona: jove, bona presència, advocat; i van convèncer un dels santa sanctorum de CiU a Caldes, exalcalde per més senyes- I mentrestant, l’executiva local convençuda que el Tarruell continuaria i que l’onada que havia començat en les autonòmiques faria la resta. La jugada mestra va ser oferir un retir daurat al Tarru i, sense temps de reacció, proposar un candidat que Barcelona ja havia acceptat i al qual recolzava. Aleshores, ja era tard, “els 33” van organitzar una votació a la contra, però no tenien un pla B i només van poder improvisar.

I què hi ha de les intencions del candidat? “Pa’ que te metes?”, que diuen. L’Òscar Serra és membre de la junta del Casino de Caldes. Sembla que a hores d’ara la caixa d’aquesta entitat centenària està més buida que les Cases dels Mestres -que l’edifici és molt maco i molt nou, però de moment només cria pols. Aquí és on entra en joc una altra de les santes sanctorum convergents a Caldes, també membre la Junta del Casino, amiga del micròfon i de ser ella la que porta els pantalons. En els darrers dies ha estat la més activa en favor d’assegurar a Barcelona “la candidatura Reca”. Té ascendència sobre el jove candidat i ganes de salvar el Casino. Té contactes al carrer Còrsega i, molt important, a la vicepresidència de la Generalitat (concretament amb una de les persones que hi treballen que no és llicenciada en psicologia). La seva intenció és moure fils a l’Ajuntament i a la Generalitat perquè quan pregunti “¿Que hay de lo mío?”, la resposta sigui afirmativa. No sabem si el dimoni gros és exactament un home de palla, però és segur que hi ha molt interès en que sigui candidat per part d’alguns que necessiten estar a bones amb la administració local. I respecte als personatges que triï defensar el bufet d’advocats en el qual treballa, res a dir. Encara que fos veritat, tothom té dret a una defensa justa i aquest paper l’ha de fer algú. Això no seria ni difamar. En tot cas, només mal perdre...

Salut, xocolata espessa, i Visca el Rat-Penat